És indubtable que l’autoestima és una cosa del que s’ha escrit i s’ha parlat molt i que el seu terme és utilitzat per tothom amb certa quotidianitat. No obstant (i precisament per això), em ve de gust dedicar-li unes línies a la seva reflexió i entesa. Perquè de vegades tinc la impressió que el terme ha perdut la profunditat que es mereix i no som conscients de la gran repercussió que té en la consecució d’una vida mentalment i emocionalment sana.
L’autoestima (o autoamor) és la base sobre la qual construïm les nostres relacions, ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb l’entorn.
Aquesta es construeix sobre la base de les nostres experiències al llarg de la vida (sobretot en els nostres primers anys de vida, quan es construeix el nostre caràcter) i és molt important revisar-la i atendre-la, ja que l’autoestima és part dels nostres fonaments psicològics i emocionals. Que aquests fonaments siguin sòlids o inestables depèn en gran mesura de com ens mirem, ens pensem i ens tractem. I en això, l’autoestima té un pes fonamental.
Algunes definicions d’autoestima
Què és l’autoestima? Són moltes les definicions que se li han donat al llarg de la seva història. Veiem-ne un parell. Virginia Satir defineix l’autoestima com “la capacitat de valorar-nos, estimar-nos i respectar-nos”.
Segons Nathaniel Branden, l’autoestima és “la predisposició a experimentar-se com a competent per afrontar els desafiaments de la vida i com a mereixedor de felicitat”.
Ambdues definicions fan referència a la part afectiva i psicoemocional sobre nosaltres. L’autoestima és el compromís de mirar-se i voler-se bé.
Com donar-nos afecte a nosaltres mateixos? Com mirar-nos amb bons ulls, parlar-nos i tractar-nos amb respecte? De vegades, senzillament no sabem com fer-ho (ens van faltar referents a la infància) i necessitem aprendre-ho. Altres vegades es tracta de recuperar aquesta mirada amorosa cap a nosaltres que en algun moment vàrem perdre de vista.
I és precisament allà on resideix la feina a fer. Com recuperar o aprendre el bon amor cap a un mateix.
Autoconcepte i autoimatge
Autoconcepte i autoimatge són dos conceptes vinculats directament amb l’autoestima. Veiem a què fan referència i com es relacionen.
Ens relacionem a través de la idea que tenim de com som. Si la meva idea és que sóc poca cosa o la meva autoimatge és la d’algú petit i insignificant, com em posicionaré davant de la vida? Aniré a buscar allò que desitjo? Em sentiré mereixedor d’una vida plena i satisfactòria?
L’autoconcepte, doncs, és l’opinió que tenim sobre nosaltres. Com em defineixo? Com em percebo? Quina idea tinc de com sóc?
L’autoimatge, en canvi, és la representació mental que tinc de mi mateix. Com em veig? Quina imatge tinc de mi? Com em visualitzo?
És a través de l’autoconcepte i de l’autoimatge que forgem la nostra idea del JO. Si l’autoconcepte i l’autoimatge són conceptes i visions pobres o desqualificadores, l’autoestima indubtablement es veurà ressentida. De la mateixa manera, si l’autoestima és baixa, difícilment autoconcepte i autoimatge seran de qualitat. Per tant, autoestima, autoconcepte i autoimatge són dimensions que s’influeixen i s’interrelacionen i que haurem de revisar detingudament.
Mirant la infància
D’on ve aquesta idea que tinc de mi mateixa? Com es va construir?
El procés de desenvolupament i aprenentatge a la infància és essencial en la construcció del nostre Jo-Idea, en termes d’Antonio Blay.
Antonio Blay defineix el Jo-Idea com aquella identificació amb el que un creu que ÉS en base a les experiències de la infància i que condiciona i marca la nostra experiència al món. Segons Blay, això crea irremeiablement un Jo-Ideal al qual volem aspirar per compensar aquest Jo-Idea que no ens agrada. Per exemple, en la meva experiència vaig aprendre que “No valc”, per tant el meu Jo-Idea s’identificarà amb algú de poc valor i, en conseqüència, el meu Jo-Ideal serà el d’algú amb molt de valor. Així la meva energia i esforç aniran destinats a demostrar la meva vàlua una vegada i una altra (amb el desgast que això implica i amb el distanciament del que veritablement sóc).
Què del viscut a la meva infància va marcar i va forjar la meva manera de veure’m? Què m’arribava de la mare (explícit o implícit) de com em veia? I del pare?
En el pla afectiu, ens hauríem de preguntar: Em vaig sentir estimat pels meus cuidadors? Em vaig sentir cuidada i protegida? Vaig sentir que em van donar afecte? Em vaig sentir digne del seu amor?
Pel recorregut cap a l’autoamor, és de vital importància poder veure i atendre com es va anar construint aquesta manera de veure’m, entendre’m i tractar-me. I com pot ser que ara estigui perseguint un ideal basat en una idea errònia de mi que m’allunya del que ja sóc.
Cal fer una revisió del que hem après, prenent consciència de com potser vàrem comprar alguna cosa que no érem, o no vàrem aprendre a voler-nos i respectar-nos perquè fora no ho feien amb nosaltres. O infinitat de situacions que ens van anar forjant i que necessitem anar desentranyant per comprendre, elaborar i finalment actualitzar-nos en una nova mirada més neta, més real i més amorosa cap a nosaltres mateixos.
Treball amb el nen/a interior
A la feina anterior de mirar al passat per comprendre’ns i acollir-nos en allò viscut, apareix inevitablement la feina amb el nostre nen interior. Tots i totes portem un nen/a interior dins nostre que necessita ser atès i estimat. Potser en el passat, aquest estigués desatès o fins i tot fos maltractat. Potser és invisibilitzat o cosificat. És per això, que necessitem un espai de restauració on aprendre a cuidar nosaltres d’ell o ella. De poder mirar-lo, sostenir-lo i bressolar-lo. De dir-li que allò va ser, sí, però que no ha de continuar sent ara si no ens fa bé. La diferència és que ara ja no només hi ha el nen o la nena sinó que hi ha un adult que pot acollir-lo en les seves necessitats emocionals.
És per això que necessitem aprendre en el present a cuidar aquesta entitat que és el nen o nena que habita en nosaltres. I això és bàsic per a una bona autoestima, ja que no deixa de ser prendre el compromís amb nosaltres d’escoltar-nos, cuidar-nos, respectar-nos i tractar-nos amb amor.
L’autoestima no entén de comparacions
La bona autoestima o el bon autoamor no ÉS en comparació a l’altre. No depèn de si l’altre té habilitats que jo no tinc o si a mi se’m dóna millor que a l’altre alguna cosa. L’autoestima no entén de comparacions, no s’hi basa, ja que va de dins cap a dins. Encara que, com ja hem vist, es construeixi a partir de la mirada externa i el tracte dels nostres referents cap a nosaltres, una autoestima alta té a veure amb el tracte envers un mateix, independentment del que passi fora.
Si bé és veritat que l’entorn ens influeix, si hi ha una bona autoestima, serem més capaços d’animar-nos davant de les adversitats, de bregar amb l’error o d’apreciar-nos amb les nostres habilitats i també amb les nostres limitacions.
De la mateixa manera, podrem apreciar l’altre en les seves habilitats o èxits, sense que posi en joc el nostre autoamor i la nostra vàlua. Podrem admirar l’altre (que no envejar) i paral·lelament cercarem el nostre propi creixement i potencial.
Tenir una autoestima alta no és ser narcisista
De vegades, tendim a confondre termes tan distants com autoestima alta i narcisisme. Tenim por que se’ns titlli de narcisistes o d’egocèntrics quan exercim aquesta autoestima i decidim cuidar-nos, posar límits a l’altre o reconèixer els nostres dons. Estimar-nos i cuidar-nos dista molt de ser narcisista o egoista. L’autoestima és perfectament compatible amb la capacitat de veure l’altre, de cuidar-lo i tenir-lo en compte. En el narcisisme, però, hi ha una idea grandiosa d’un mateix -que no té res a veure amb l’autoestima i l’autocura- i que dificulta la capacitat de veure l’altre.
En base a aquest error, el que solem fer és censurar-nos qualsevol signe d’autocura o autovaloració davant de l’altre per por del judici extern (que no deixa de ser també el nostre propi judici projectat fora) i així confonem tenir una autoestima alta amb tenir una idea grandiosa i supèrbia de nosaltres mateixos. Aquesta confusió no és més que un obstacle per exercir aquesta autoestima.
L’autoacceptació
Albert Ellis ens parla del terme d’Autoacceptació, que exposa així: “La persona s’accepta a si mateixa plenament i sense condicions, tant si es comporta com si no es comporta de manera intel·ligent, correcte o competent, i tant si els altres li concedeixen com si no li concedeixen la seva aprovació, respecte i amor”.
L’autoestima també contempla voler-nos i acceptar-nos amb les parts de nosaltres mateixos que no ens agraden tant.
Amb una bona autoestima tenim la capacitat d’acollir-nos als bons moments i als dolents. Això vol dir, veure les nostres virtuts i potencials, però també veure i reconèixer els nostres errors i imperfeccions. Abraçar les nostres ombres (que no alimentar-les) també forma part de l’autoamor.
La humilitat és l’actitud que contribueix a fer reconèixer les nostres limitacions però també el nostre potencial. La persona humil és aquella que està en pau amb si mateixa, ja que veu i respecta allò que és i no intenta ser una altra cosa. No es posa ni per sobre ni per sota, ja que sap valorar-se independentment de l’altre.
Treballar la humilitat requereix un treball d’autoconeixement on descobrir i prendre el que un ÉS, sense floritures de més però sense restar-se.
Cultivant l’autoamor
Exercir l’autoamor requereix un compromís envers un mateix. No és un camí fàcil i directe, ja que no es tracta de formular afirmacions positives sinó que requereix anar integrant una actitud per a tu, una forma de mirar-te i parlar-te on la tendresa i el bon tracte estiguin cada vegada més presents.
L’autoestima va lligada a l’autocompassió, que és un estat intern d’intimitat que ens dóna la possibilitat de ser més amables amb nosaltres mateixos, sobretot en moments difícils o desagradables (que és quan més exigents o cruels ens posem amb nosaltres mateixos). Treballar aquest estat requereix feina i consciència per a primer, poder identificar quan em tracto malament i com ho faig i segon, aprendre a canviar aquest diàleg fustigador, aquesta autoexigència o aquest maltractament sobre mi, per una mirada més comprensiva i/o unes paraules més benvolents.
L’autorealització
L’autoestima facilita l’autorealització. És des de la base d’una bona autoestima des d’on podrem desenvolupar-nos al màxim en les nostres capacitats, potencialitats i creativitat i anar cap al nostre propòsit de vida. Perquè sentirem i creurem que ho mereixem. Perquè ens comprometrem amb nosaltres mateixos a la recerca d’allò que ens fa sentir plens.
En definitiva, tenir una bona autoestima o una autoestima alta afavoreix el nostre desenvolupament i la nostra salut mental, ja que ens atorga una base d’autoamor, acceptació i confiança des d’on créixer i desenvolupar-nos en tot el nostre potencial.
Per començar a indagar sobre la nostra autoestima, podríem provar a mirar-nos al mirall, donar-nos un temps i preguntar-nos… Què veig? Com em veig? Què em dic?
Responent aquestes preguntes ens podem fer una primera idea de com és i si necessitem millorar la nostra autoestima.
La pròxima tardor del 2025 faré la tercera edició del meu Taller d’Autoestima a Barcelona. Pots trobar més informació i registrar-te per avisar-te quan s’obrin inscripcions aquí.
Pots contactar-me si vols treballar i aprofundir en la teva autoestima. La meva consulta es troba a Barcelona i també ofereixo teràpia online.
Fotografies: Giulia Bertelli / Rod Long
Comment