El dol

El dol és el procés d'assimilació, acceptació i integració que fa cada persona davant d'una pèrdua en la seva vida. Aquesta pèrdua pot ser a diversos nivells, des de canvis de ciutat o feina, ruptura de parella o pèrdua per mort d'un ésser estimat. El procés de dol que farà cada un serà totalment personal i requerirà de més o menys temps, en funció de factors personals, ambientals, etc., i de com anem afrontant i passant per cadascuna de les etapes que configuren el dol.

Elisabeth Kübler-Ross va ser una psiquiatra i escriptora reconeguda pel seu interès i dedicació al llarg de tota la seva vida a l'estudi del procés de dol davant la mort (la pròpia i la d'un ésser estimat). En base a la seva observació i experiència, va detectar i va ser la primera a escriure sobre les següents fases:

Aquesta és l'etapa inicial en què diem que no a la pèrdua: "Aquí no ha passat res", "Això no és real", o bé actuo com si no hagués passat res. Davant de pèrdues significatives, els éssers humans en general no podem assumir i acceptar de cop sinó que necessitem d'un processament i una assimilació a nivell físic i psicològic que requereix d'un temps. La negació és una resistència, que en la seva justa mesura, és sana i ens protegeix del xoc emocional i psicològic que ens suposa la pèrdua. Metafòricament parlant l'etapa de negació seria una porta tancada que tot i estar tancada, ja està localitzada per quan puguem disposar-nos a obrir-la. 

En aquesta fase, la persona passa per emocions com la ràbia, l'enuig o la còlera. Si seguim amb la metàfora de la porta, aquí ens disposaríem a girar el pom i empènyer amb força (una porta molt pesada) per començar-la a obrir. Solen aparèixer també sentiments d'injustícia i/o la culpa, o bé cap a si mateix o projectada en altres persones o a l'entorn. Donar-li expressió a aquesta emoció és necessari, d'una manera segura (sense fer-nos mal a nosaltres ni fer mal a l'altre) i deixant que a poc a poc, pugui donar pas a altres emocions com la tristesa que normalment es troba de base. 

En aquesta etapa tendim a intentar explicar-nos el que ha passat des de la raó, buscant possibles solucions o intentant comprendre el perquè del que va passar, sabent que no hi ha solució possible i que no trobarem un perquè que ens convenci prou. Tendim també a reproduir escenes del passat on resolem la situació o a analitzar aquestes escenes en excés. Això normalment ens porta al cansament i l'extenuació. Ens caldrà atrevir-nos a deixar anar aquesta part per poder transcendir-la. Això implica renunciar a les explicacions racionals que busquem perquè així creiem que descansarem i a atrevir-nos a contactar amb el dolor que suposa aquesta pèrdua. 

Aquí és on la tristesa es concedeix espai. En aquesta etapa s'expressen el plor i la tristesa profunda que suposa la pèrdua. També se sol contactar amb el buit que la pèrdua ha deixat en nosaltres. Són moments en què connectem plenament amb el dolor de la pèrdua.

Donar espai a l'emoció de la tristesa facilitarà que puguem expressar el dolor i que amb això, puguem anar deixant-lo anar.

És possible que entrem en un període en el qual l'energia sigui baixeta, no tinguem moltes ganes de fer plans i tendim a aquesta tristesa. Encara que a l'etapa se l'anomena de "Depressió", a priori no serà un trastorn el que patim sinó una cosa natural que forma part del procés i que s'assembla en alguns dels seus símptomes als de la depressió com a trastorn. Però a priori, no ho és. En el cas que aquesta etapa es prolongués en el temps, hauríem de veure i treballar (de la mà de professionals) en allò que ens manté fixats en aquest estat. És important respectar-nos en aquest període alhora que ens cuidem i ens deixem cuidar. Donar-nos permís per a sentir-nos, plorar la pèrdua i trobar-la a faltar. Per a, com sempre, poder seguir avançant en el procés de dol fins a l'acceptació, l'etapa final. 

Darrera etapa en què es dóna la integració psicoemocional i espiritual de la pèrdua, on les emocions ja no són tan punyents i intenses i podem enfocar-nos de nou en la nostra vida amb la suficient serenitat i claredat per enfocar-nos i apostar per ella.

És important aclarir que, en el cas de pèrdua d'un ésser estimat, acceptar no és oblidar, i que puguem tornar a il·lusionar-nos amb la vida, riure, prendre decisions que ens aportin benestar, etc., no treu que seguim trobant a faltar a la nostra pèrdua, o que la puguem plorar.

Deixem enrere la culpa per seguir cap endavant i trobem formes pròpies de mantenir viu a l'altre en nosaltres.

En aquesta etapa apareixen la gratitud, l'amor i l'aprenentatge. Després d'un procés de dol elaborat, és a dir, expressat en el seu dolor, integrat i acceptat, som capaços de donar pas a una nova mirada amorosa, en pau i agraïda pel que va ser i per tot l'aprenentatge adquirit. 

Recordem que no tothom passa per totes les fases i aquestes no sempre s'expressen en el mateix ordre seqüencial. Aquest és només un mapa orientatiu que ens ajuda a:

1. Entendre que necessitem passar per determinades emocions desagradables que són part del camí cap a l'acceptació.
2. Facilitar que puguem identificar on la persona s'ha pogut quedar bloquejada o encallada en el seu procés de dol.
3. Desbloquejar o trobar la manera de facilitar el pas a la fase següent.

Per exemple, si jo perdo un ésser estimat i entro en una fase de sentir molta ràbia, serà part del procés. Si passa un temps i jo em quedo ancorat o aferrat a aquesta ràbia, probablement no estigui deixant que la tristesa arribi i faci la funció de deixar anar el dolor. Hauré de prendre consciència d'això i veure de quina manera m'estic mantenint en aquest estat i no permetent així, que el procés natural del dol continuï. 

En tot el procés de dol ens trobarem amb un ball entre, en termes gestàltics, el contacte i la retirada. Això vol dir que a estones contactarem amb el dolor que suposa la pèrdua i a estones, ens retirarem (de vegades conscients, de vegades de forma inconscient) per distreure'ns i desconnectar del dolor. És en aquest ball que es va produint la integració i es va elaborant el dol. De la mateixa manera que necessitem dormir per poder afrontar amb energia el dia següent, necessitem descansar del dolor per poder anar afrontant-lo en petites dosis.

El principal objectiu del procés terapèutic d'un dol (sota la meva perspectiva) és el d'acompanyar en aquest difícil viatge. Acompanyar el trànsit d'aquestes fases, respectant la particularitat del procés de cada persona, sota les premisses del respecte i la cura. Acompanyar aquest ball que facilita la integració de la pèrdua. I poder identificar els possibles bloquejos per fer-los conscients i dissoldre'ls, donant pas a la següent fase. Perquè així, la persona pugui fer un bon dol, anar integrant la pèrdua i continuar el seu camí de la millor manera possible.