Per què un psicòleg o un psicoterapeuta va a teràpia?
És que li pesa massa el malestar dels seus pacients? O és el seu propi?
Partint de la base que tots som una mica neuròtics, un neuròtic podrà acompanyar en teràpia a un altre neuròtic?
Quins beneficis aporta al client que el psicòleg assisteixi a teràpia?
Aquestes són algunes de les preguntes que em sorgeixen quan em plantejo com es pot percebre a ulls d’alguns la tasca terapèutica d’un professional que acudeix a teràpia. Sembla que el psicoterapeuta hagués d’estar exempt de problemes. Sembla que fos una mena de súper home, súper dona o alguna cosa així. La realitat és ben diferent i aquí em disposo a argumentar el perquè de la teràpia en psicòlegs, terapeutes… i els beneficis que pot aportar en les seves vides i en les dels seus pacients.
Per començar, cal dir que en determinades escoles i/o orientacions psicològiques com pot ser la psicoanàlisi, la psicoteràpia ha estat requisit indispensable per a la pràctica professional. De la mateixa manera, en teràpies humanistes com la Teràpia Gestalt, la teràpia individual i grupal són també condició indispensable per a la formació del professional i la seva posterior pràctica.
El treball d’autoconeixement en el psicoterapeuta
Però visualitzem primer de tot una teràpia. Una teràpia com una trobada entre dues persones que durant una estona compartiran alegries i desgràcies, patiments, anhels, fantasies i la infinitat de tot el que pot cabre en una trobada entre dues persones. És que quedarà impassible el terapeuta durant aquesta trobada? No se li despertaran emocions, preguntes o sensacions corporals? Com humà que és, abans que professional, el terapeuta no estarà aïllat enfront de la relació amb el seu client.
Per tant, el que m’interessa destacar en primer lloc, és la realitat que un terapeuta davant el client primer de tot és ser humà que pensa, sent i actua i en segon lloc és professional. La formació i per tant el coneixement sobre l’ésser humà i les tècniques a aplicar seran importants en el procés terapèutic però, abans de tot això, l’essencialment primordial i inevitable serà la relació que s’estableixi entre els dos com a éssers humans que són. De fet, són molts els estudis que confirmen que el benefici terapèutic, independentment de l’enfocament des del qual es treballi, rau majoritàriament en la relació que s’estableix entre terapeuta i client, relació que des de la Teràpia Gestalt és eix fonamental per al desenvolupament i èxit d’aquesta.
Podríem dir que, segons la nostra manera d’entendre la teràpia i per tant treballant acord amb això, la principal eina del psicoterapeuta serà un mateix (amb els seus pensaments, emocions, sensacions i tota la globalitat que això suposa). Com si d’un instrument de música es tractés, haurem afinar fins que soni el més harmònic possible. I això què vol dir? Doncs que la nostra formació, a part de llegir llibres, estudis, saber de tècniques i altres, passarà per l’autoconeixement, pel viatge cap a un mateix per posar llum i entendre el nostre funcionar, el nostre sentir, el nostre ésser i així poder apropar-nos al client des de la saviesa que ens dóna el nostre propi procés d’introspecció i experiència. Serà des d’aquest lloc des del qual les tècniques o intervencions que portem a terme cobraran sentit i donaran resultat. I també serà des d’aquest lloc des del qual podrem entrar en terreny pantanós perquè el nostre pantà ja haurà estat visitat, ja ens haurem submergit en ell i amb sort, també haurem trobat la manera de sortir. El coneixerem. I això és el que fa un psicòleg/a que va a teràpia. Conèixer els seus pantans per poder accedir als pantans aliens des de la saviesa d’un explorador veterà.
La responsabilitat en el procés psicoterapèutic
Seguint amb la metàfora, quan coneixes el teu pantà et resulta més fàcil explorar el de l’altre i acompanyar-lo per ell. Com a terapeutes no coneixerem el camí exacte que ha de caminar el nostre client, però el fet de conèixer el nostre, amb els seus senders, dreceres i penya-segats, ens ajudarà a caminar pel de l’altre amb més fluïdesa i si cal, durant un temps guiar per ell (i per descomptat sempre acompanyar-lo). Queda clar que no hi ha millor coneixedor d’aquests llocs que aquell que els camina. Així que, i aquí arribem al segon punt important, el protagonista i responsable de la història sempre serà el pacient, i com a tal, serà ell qui trobarà o descobrirà nous senders (i amb això ens referim a possibles solucions als seus problemes, noves formes de veure les coses, noves formes de fer, recursos propis, etc.) i la nostra funció serà la d’acompanyar-lo.
Si un en teràpia comença a escollir els camins que camina i a responsabilitzar-se d’allò que generi la seva elecció, o dit d’una altra manera, si es comença a responsabilitzar del que fa, pensa o diu, comença a caminar cap a una major autonomia i llibertat i a agafar les regnes de la seva vida. Aquesta és una de les principals funcions del terapeuta: facilitar aquesta autoresponsabilitat.
Si el terapeuta no entén i practica la responsabilitat en la seva vida, difícilment acompanyarà l’altre en tal direcció. Probablement se situï en una posició de salvador, posseïdor de la veritat absoluta o posseïdor de les solucions en vides alienes i fàcilment fomentarà actituds infantils i/o dependents en el pacient, cosa que interferirà substancialment i de forma contraproduent en el procés.
I això és el que fa un psicòleg/a que va a teràpia. Responsabilitzar-se de la seva vida per poder acompanyar l’altre cap a la responsabilitat de la seva.
L’actualització constant del psicoterapeuta
Finalment, el psicòleg que va a teràpia s’exposa a un procés de creixement personal i indagació, separa la seva amalgama de coses sense sentit i aporta nitidesa, rumb i dóna un lloc a moltes de les seves experiències. D’aquesta manera, aconsegueix diverses coses. La primera té a veure amb el seu propi benestar i realització com a individu. La resta estan relacionades amb la seva pràctica terapèutica. I totes dues, per descomptat, s’interrelacionen.
Com ja hem dit anteriorment, el fet d’haver abordat i contactat amb els propis monstres facilitarà l’acompanyament a l’altre, però a més, proporcionarà un “sensor” per detectar quan la nostra història personal pot estar interferint en el procés terapèutic. Si el psicoterapeuta pren consciència que hi ha alguna cosa de la seva història personal que no està resolta i que interfereix en la relació, tindrà la possibilitat de gestionar-ho i separar-ho, de portar-lo a teràpia o, en casos més extrems, de poder derivar al client.
Si no hi ha interferències, s’aconsegueix un apropament de més qualitat, una visió més nítida i real de l’altre i menys contaminada pel judici o l’emoció del psicoterapeuta. Tot això dotarà a la relació d’un component saludable que per si sol estarà generant un benefici terapèutic. És a dir, com més sana, honesta i autèntica és la relació entre terapeuta i client, major benefici terapèutic hi haurà.
I és per això que un psicòleg/a va a teràpia. Per separar (en la mesura del possible) la seva història personal de la del client. Per poder atendre aquella part de la seva història que estigui no resolta i que pugui estar interferint.
Per descomptat, també és important destacar l’existència de les supervisions, espais portats per altres psicoterapeutes que els professionals utilitzen per a qualsevol obstacle que sorgeixi en la teràpia, qualsevol consulta o dubte en relació a algun dels casos que porten. La supervisió es podria dir que és la teràpia dels terapeutes. Així que tindrem per una banda, la pròpia teràpia individual, on treballar a fons sobre nosaltres i les nostres relacions i la supervisió, més focalitzada a les teràpies i el què passa i ens passa en elles.
El meu objectiu a l’escriure aquestes línies és trencar amb la idea que el psicoterapeuta és posseïdor de la veritat absoluta, destacar la importància de treballar buscant la responsabilitat del client en la seva vida i en com la viu i augmentar la confiança del pacient davant d’algú que potser no té la recepta màgica per al seu malestar però si té un recorregut d’introspecció, reflexió i experiència en el seu trajecte vital, sigui de patiment o de felicitat (o de tota la varietat de colors que hi ha entre els dos) que pot ajudar i beneficia a l’acompanyament. Tot això és gràcies a un conjunt format de moltes hores de teràpia individual, trobades grupals, supervisions, llibres, teories i l’experiència de vida que tots posseïm.
Aquesta reflexió també busca ser un reclam per a tots aquells professionals d’altres corrents psicològiques i en general del món de les relacions humanes que mai han passat per teràpia i que no obstant això, les seves vides no estan exemptes de càrregues, responsabilitats i conflictes personals que poden interferir en la pràctica diària en les seves consultes i per descomptat, en la seva vida en general.
Al capdavall, el pacient en moltes ocasions es relaxa i se sent comprès quan descobreix que el seu terapeuta també és un ésser humà amb una vida en què no tot és de color de rosa i en la qual també fa ús d’un acompanyament terapèutic.
Comment