Aquests dies són moltes les persones que s’han confinat a casa soles. Totes elles es trobaran irremeiablement amb la seva solitud. Algunes d’elles, la saludaran amb una forta abraçada i la deixaran passar. Per a elles, la soledat probablement sigui una bona amiga. Altres tantes, estaran tement que piqui a la porta i haver d’obrir-li.
Que la solitud piqui i vulgui passar, serà inevitable. La diferència radicarà en si la deixo passar o li bloquejo la porta. És a dir, quin tipus de relació estableixo amb ella. I això, en gran mesura, és el mateix que dir quin tipus de relació estableixo amb mi.
Què és la solitud?
En alguns moments de la vida, com en el cas actual, la vida ens porta moments de soledat forçada on irremeiablement topem de cara amb nosaltres mateixos.
La solitud, segons la RAE, és la manca voluntària o involuntària de companyia. Té a veure amb la falta de l’altre. A vegades perquè així ho hem decidit. I altres, perquè la vida així ho disposa.
Vull aclarir aquí, que el meu objectiu en aquestes línies no és tractar aquella solitud que es considera crònica per falta de xarxa social, la qual sí que pot suposar un greu problema per a la salut mental de la persona.
És obvi que necessitem relacionar-nos, ja que les relacions ens nodreixen i amb elles creixem. Per descomptat que si necessitem companyia, hem d’anar a buscar-la per donar-nos aquest suport o afecte extern que de vegades tan bé ens sent. Per descomptat que aquests dies trobarem a faltar besar-nos i abraçar-nos. Per sort, quan necessitem de l’altre, la immensa majoria tenim a la nostra disposició mitjans per poder contactar encara que sigui de forma virtual. Utilitzem-los.
Però, què ens passa quan en alguns moments no tenim aquesta companyia externa?
La soledat no és un problema per se. Com ja hem vist en una primera definició, la soledat és l’absència objectiva d’un altre. Però més enllà d’aquesta absència física, la solitud també té a veure amb l’experiència subjectiva que es té d’estar sol o sola. De com visc jo aquesta soledat.
Pregunta’t ara, què em passa quan estic sol o sola? Em permeto la solitud? Tinc algun judici cap al fet d’estar sol/a? Com em sento? Què faig? Què em dic? Amb què connecto?
El que sovint passa és que no sabem estar amb nosaltres mateixos durant molta estona (i menys dies o setmanes) sense que això suposi un suplici, una angoixa o una batalla interna i per tant, ho evitem de totes totes.
Cada persona té la seva manera d’evitar-se. Alguns ens socialitzem en excés. Altres ens carreguem de treball. Altres anem per la vida com si ens perseguissin. Altres ens adormim a través del consum de televisió o a través de les tecnologies. I així un llarg etcètera.
Cadascuna d’aquestes formes té com a objectiu desconnectar de mi. I si la solitud apareix en aquests dies, tenim dues opcions: O seguir evitant-la o aturar-nos i escoltar el que ens ha de dir.
Què passa quan la vida ens “obliga” a estar amb nosaltres mateixos?
Gran part d’aquesta soledat emocional (quan em sento sol, de vegades fins i tot envoltat o envoltada de gent) té a veure amb la desconnexió amb un mateix, la manca d’escolta i d’autocura. L’altra part, com ja hem vist a l’inici, té a veure amb la necessitat intrínseca a l’ésser humà de contactar amb un altre i vincular-nos.
Però centrem-nos en aquesta desconnexió amb nosaltres mateixos. La solitud des d’aquesta perspectiva seria alguna cosa així com “la falta de mi mateix”. Per tant, com recuperar-nos a nosaltres mateixos per sentir-nos més acompanyats?
La vida, si volem, ens ofereix l’oportunitat de contactar amb nosaltres, escoltar-nos i enfortir el nostre maternatge i la nostra cura. És a dir, aprendre a donar-nos i a nodrir-nos a nosaltres mateixos. Recuperar-nos i reconnectar és donar-nos companyia.
Per gestionar la solitud emocional: escolta, maternatge i autocura
La soledat pot ser còmoda i fins i tot rica i nutritiva. Perquè així sigui, necessitem habituar-nos a ella. És a dir, donar-li la benvinguda i atrevir-nos a estar sols amb nosaltres mateixos sense fugir d’això. Per assabentar-nos del què ens passa. Per així poder-nos atendre en les nostres necessitats emocionals. Per així poder donar-nos i acollir-nos en aquests dies difícils, on segurament seran moltes les emocions que se’ns moguin internament (por, ansietat, tristesa, incertesa…).
Per això necessitem:
- Aprendre a parar.
- Escoltar-nos.
- Acollir-nos emocionalment.
- Prendre accions per a la nostra cura
Aquests són, en la meva experiència, alguns dels elements clau:
Autoescolta: l’autoescolta em permetrà assabentar-me i reconèixer el què em passa. Per a això, necessito parar i posar l’atenció en mi mateix.
Com em sento? Em sento sol/a? Tinc por pel que pugui passar? Sento tristesa per estar sol/a? M’enfada aquesta situació?
Automaternatge: em dóna la sustentació psicoemocional que necessito. Puc reconèixer el què em passa i aleshores acollir-lo.
Potser per exemple, que em senti sol/a i això em produeixi tristesa. Des del propi maternatge em podré donar l’espai de sentir la tristesa, d’abraçar-la, de plorar i d’atendre’m amb afecte i tendresa. I potser dir-me que “tot anirà bé”.
Autocura: acció de dur a terme allò que necessiti per al meu benestar físic, psíquic i emocional. Pot ser a diversos nivells. Potser cuidar-me passi per acollir-me en un sentit emocional. Potser passi per prendre una acció concreta com fer esport, cuinar-me un plat que m’agradi molt, trucar a un amic o donar-me una estona de relaxació.
Com començo aquest viatge cap a mi mateix?
Perquè puguis experimentar tot això i ho facis teu (perquè teu és el teu camí), aquí et deixo una petita visualització perquè comencis a explorar, a buscar-te i a retrobar-te amb tu mateix.
Bon viatge de tornada cap a tu. (podcast en castellà)
Per a la solitud d’aquests dies, companyia virtual quan la necessitis i més trobades amb tu mateix/a. Si necessites de l’altre, demana. Comunica’t a través de trucades o videotrucades. Parla i riu. I quan pengis, fes-te amic de la teva solitud, escolta’t, abraça’t, tingues cura de tu i dona’t companyia.
I si el que necessites és contactar amb algú per seguir treballant en el teu auto maternatge o perquè sents que tot això se’t fa una muntanya, no dubtis en contactar amb mi. Ofereixo teràpies presencials i online.
Fotografies: Melissa Askew / Sasha Freemind
Comment